Amb motiu de dia 1 de maig, reflexionem sobre quatre millores clau: la millora de la situació general de les dones al mercat laboral, les polítiques de conciliació i corresponsabilitat, la igualtat a les  pensions, i el reconeixement de drets laborals.

Pel que fa a la situació general, durant l’última legislatura s’ha produït un notable  increment de la participació de les dones en el mercat laboral, arribant a un punt històric  amb un 47,2% del total de treballadors i treballadores. S’han aprovat diverses mesures, com l’increment gradual del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i la  reducció dels contractes temporals amb la Reforma Laboral del 2021 que beneficien principalment a les dones. Destaquen també els Reials Decrets Llei 901 i 902 del 2020, que obliguen les empreses de més de 50  treballadors a establir plans d’igualtat i promouen la transparència salarial.

En relació amb les polítiques de corresponsabilitat i de conciliació de la vida personal, familiar i professional s’han introduït canvis legislatius significatius, com  l’augment del permís de paternitat fins a setze setmanes, la reforma del permís de lactància  i el reconeixement del dret a adaptar la jornada laboral per raons de conciliació. A més,  es preveuen noves lleis, com la Llei de Famílies, per abordar les diverses realitats  familiars a Espanya (monoparentals,  nombroses, migrants, amb persones amb discapacitat) i millorar les prestacions per criança.

Les festes de Nadal, i també la dels Reis (6 de gener) tenen un origen i una motivació clarament religiosa, se celebren a gran part del món, en aquella part amb tradició cristiana, independentment del grau de religiositat de cada societat, de cada país. Sols un estat a tot el món va convertir aquestes dates relacionades amb la mitologia del cristianisme en festes laiques, i va ser l’Uruguai el 1919, que va passar a denominar al Nadal, “Dia de la família”, i a la festivitat dels Reis d’Orient, “Dia dels nins”.

El consumisme domina avui en dia sobre el sentit religiós d’aquestes dates, però fa 100 anys no era així. Certament, les festes de Nadal tenien ja un component familiar i infantil, però els moviments laics de distint signe es resistien a celebrar una festivitat que tenia com a motiu el naixement de Jesús de Nazaret[1] i, per tant, l’origen llegendari o místic de l’Església Catòlica, en el cas d’Espanya, aliada tradicional de les classes dominants i element essencial de control social d’aquestes. Les societats obreres de Palma no eren alienes a aquest sentiment, però tampoc devien voler deixar a les famílies i infants sense una celebració que de segur estava cobrant popularitat entre els mateixos treballadors i treballadores i les seves famílies. Quina va ser la resposta?

A “El Obrero Balear” de 1930 i 1931 en tenim dos exemples per imaginar com es va intentar celebrar aquell Nadal laic a la Casa del Poble de Palma.

El 3 de gener de 1930 apareixia una informació sobre una festa que havia de tenir per protagonistes els infants, organitzada per la societat “Salud y Cultura”[2], aquesta  celebració havia estat anunciada al número anterior sota el títol “Una suscripción” s’havia anunciat al número de 17 de desembre de 1929, amb aquestes paraules: “…con objeto de que en la velada que tiene en proyecto para el día 5 de enero próximo, puedan sortearse juguetes para los hijos de los socios de la Casa del Pueblo, ha abierto una suscripción, encabezándola con 20 pesetas, para que los trabajadores y simpatizantes puedan dar su óbolo y así, cuando más grande sea la suscripción, se podrá comprar más juguetes con lo que alegrara a los tiernos infantes, los cuales recibirán el objeto con gran alegría y gozo.” Però el 3 de gener s’anunciava que s’havia de suspendre la vetllada anunciada pel 5 de gener, que es passava a l’11 de gener. No es donaven els motius concrets, el programa de la festa es deia que seria el mateix:” regalo de juguetes a los pequeñuelos hijos de los socios de la Casa del Pueblo.” El 17 de gener, també a El Obrero Balear, trobam la crònica de la vetllada, sota el títol “Grata emoción”, signat per Agustín Lladó Font, de la Juventud Socialista Palmesana. L’acte es va celebrar a la sala del Teatre de la Casa del Poble, on els nins recolliren les joguines: “los simpáticos niños iban alborozados en busca de un juguete para satisfacer sus ansias locas de jugar.” Descrivia

[1] La URSS va suprimir el Nadal entre 1928 i 1935, any en que Stalin recuperaría la festa però amb un enfocament laic, vinculant la festa, que incloia regals als infants, a l’any nou.

[2] Salud y Cultura va ser una societat impulsada principalment per joves de les societats obreres amb l’objectiu d’organitzar activitats culturals i artístiques, principalment, dirigides a la joventut, com tante altres tenia la seu i el centre de les seves iniciatives a la Casa del Poble de Palma, va estar activa els anys anteriors a la proclamació de la II República i la va presidir Ignasi Ferretjans. L’agost de 1927 es donava a coneixer la seva primera Junta Directiva, presidida per l’esmentat Ferretjans, figuraven com a vocals altres destacats socialistes com Jaume Garcia i Jaume Rebassa

Pilar Sánchez Llabrés va néixer a Palma el 1903. Estava casada amb Miquel Borel i tenien quatre fills. Era coneguda com a Na Pilar Revulla i vivia al barri obrer de la Soletat. Militava al partit socialista i vivia la política d’una manera molt intensa i apassionada. Tenia un lloc a l’actual plaça major de Palma on venia menjar i on aprofitava per manifestar públicament les seves idees polítiques.

El 13 de març de 1936, l’Obrero Balear feia públiques algunes declaracions de distintes dones a la diada de la dona antifeixista a la Casa del Poble, referint-se al discurs de na Pilar Sánchez així: “Exhorta a las mujeres para que con su futura conducta política barran la mancha que significa Mallorca en el mapa político nacional. Se extiende en atinadas consideracions acerca de la perniciosa influencia de la Iglesia en la mujer, y de las ventajas de la organización política y sindical”.

Quan va esclatar la guerra va haver d’amagar-se a casa d’en Joan Real, amic de la família i regidor del Front popular a l’Ajuntament de Palma. Algú la va veure i la va denunciar i, el 16 de setembre del 36, fou detinguda juntament amb en Joan Real, qui al cap de poc temps va ser assassinat al cementeri municipal de Porreres.

A na Pilar se la van emportar quatre falangistes dins un cotxe fins a les barreres de la possessió de Son Ganyada, a la carretera de Sineu. Na Pilar es va resistir, no volia baixar del cotxe conscient de quin seria el seu destí, però aconseguiren dominar-la, la tiraren en terra, la martiritzaren i la violaren, un darrere l’altre. Després, la varen fermar pels peus al parafang del cotxe, l’arrencaren i l’arrossegaren pel camí. A la garriga de Son Palou la desfermaren i, retuda en terra, descarregaren damunt d’ella cinc trets fins a matar-la definitivament. Hi hagué dos testimonis que ho van presenciar tot.

Dos dies després, el 18 de setembre del 36, un home la va trobar morta, darrere uns arbusts. Avisà al cap de la Falange del municipi, que es presentà juntament amb altres falangistes al lloc dels fets. Seguidament, traslladaren el cos al cementeri a on li practicaren l’autòpsia que certificà que la causa de la mort era d’arma de foc. Després l’enterraren a la fosa comuna i deixaren dos fragments de roba a la porta del cementeri perquè no la podien desvestir per l’estat de putrefacció. En realitat, trobaren el cos d’una dona destrossada a conseqüència d’haver-la arrossegada amb el cotxe.

Dones assassinades i empresonades, dones vexades i humiliades, dones sotmeses a càstigs psicològics, físics i agressions sexuals. Els càstigs que empraren les noves autoritats contra les dones fou un tipus de repressió que no es donà en el cas dels homes. El nou poder polític i militar volia tallar de rel la idea que pregonava la legislació Republicana de situar la dona al mateix nivell d’igualtat de l’home i retornar-la al seu estatus social d’abans de la Segona República, de subordinació cap a l’home. El càstig que es va aplicar a les dones fou exemplar, i na Pilar va patir el pitjor de tota aquella repressió i fou un dels exemples més sagnants a Mallorca. El perfil de dona “roja” només podia contrarestar-se mitjançant una reeducació de les dones “esgarriades” que havia d’incidir en la religió i el treball a la casa.

El feminisme socialista actiu ha suposat molts avanços en la nostra societat, més llibertat, més igualtat, i per això no podem oblidar les lluites històriques com la dissolució del matrimoni, els drets sexuals, la interrupció voluntària de l’embaràs, el matrimoni igualitari, la participació en igualtat de condicions amb llistes cremallera en les nostres eleccions autonòmiques i un llarg etcètera, que en alguns casos va comportar debats més que intensos, i per descomptat l’oposició sempre de la dreta a molts d’aquests avenços, però que finalment s’han instaurat en la nostra societat. I veiem amb orgull com tenim a les Illes Balears una presidenta i un Govern paritari que inclús en algunes ocasions ha estat majoritàriament compost per dones.

A pesar de tot el que s’ha avançat ni podem ni volem mostrar autocomplaença quan queda molt camí que recórrer, molta desigualtat que es pateix dia a dia, la violència masclista que segueix horroritzant a les dones, que són víctimes d’una violència estructural, pel fet de ser dones.  Per tant, hem d’intensificar totes les polítiques  que lluiten contra l’escletxa salarial, les polítiques de conciliació, les cures a persones majors o infants, la coeducació als centres educatius que s’ha mostrat com eina imprescindible en el camí de la igualtat, millorar la prevenció i el suport a les dones víctimes de violència masclista.

La universitat, la ciència i la innovació són clau per al desenvolupament econòmic i social a les Balears. No només ajuden a augmentar la competitivitat i el creixement econòmic, sinó que també milloren la qualitat de vida de la població i fomenten la innovació social i cultural. Una de les estratègies més importants en aquest sentit és la concessió de beques per a l’estudi universitari. Això permet que els joves que provenen de famílies amb menys recursos econòmics puguin accedir a l’educació superior i així millorar les seves oportunitats laborals futures.

A més a més, és essencial democratitzar l’economia digital i innovadora, ja que aquesta és una font important d’oportunitats de negoci i de treball per als residents de les Illes Balears. Els governs i les empreses han de treballar junts per establir polítiques que fomentin la innovació i la creació d’empreses locals que puguin competir en el mercat global.

Des del PSIB-PSOE reconeixem al sector públic com l’instrument fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans i les ciutadanes, per preservar la cohesió social necessària per una democràcia que funcioni i per protegir els projectes vitals al qual totes les persones tenen dret .Especialment en els moments en que aquest projectes es puguin situar a les situacions més vulnerables.

A la vegada, defensem un sistema tributari just i transparent basat en la progressivitat que permeti finançar els serveis públics amb suficiència i legitimat. Abogam per una gestió dels doblers públics eficaç i transparent i la necessitat de treballar en la formació financera de la ciutadania.

Entenem que la participació de qualitat, l’ètica, la responsabilitat social, el bon comportament i la transparència i la rendició de comptes donen coherència i solidesa a un sistema de prestació de serveis públics en funció de les necessitats individuals i col·lectives  finançats amb imposts aportats en funció de les capacitats de cada un.

Tancar el cicle de l’aigua és el principal repte ambiental a les Illes Balears per garantir aigua de qualitat per tota la població, contribuir a la competitivitat de les nostres empreses i recuperar els nostres aqüífers i ecosistemes aquàtics. Tancar el cicle de l’aigua és la condició necessària per garantir el futur de les Illes Balears. És una tasca urgent que comença amb l’estalvi i reducció del consum d’aigua, segueix amb la depuració de les aigües residuals i culmina amb la reutilització de l’aigua depurada.

Per aconseguir-ho, continuarem ampliant la xarxa, abastament d’aigua dessalada, eliminant les pèrdues a les xarxes de subministrament d’aigua, renovant el clavegueram municipal i garantint, en definitiva, una aigua depurada de qualitat per la seva reutilització. Així, podrem donar una passa més i tancar el cicle per aprofitar tota l’aigua depurada per tots els usos possibles. Amb la conferència política, des del PSIB-PSOE obrim el nostre procés de reflexió col·lectiu a la societat amb l’objectiu de preparar les mesures que ho faran possible.

La cultura és una eina de transformació, un motor de gestió dels canvis socials, i que fomenta l’esperit crític i el coneixement.  Un element estimulador de les societats i segurament la millor eina d’integració, cohesió social i igualtat d’oportunitats. Contribueix a generar ciutadans i ciutadanes lliures, i  per això ens pertoca no de perdre mai de vista aquesta premissa en les nostres polítiques d’actuació.

En l’actualitat, estam immersos a molts de canvis que suposen en essència, canvis culturals causats pels avanços tecnològics, la hiperconnectivitat, el mestissatge creixent de la nostra societat i la globalització.

En conseqüència, la cultura afronta avui un profund canvi de model que afecta també la gestió de les polítiques culturals i obliga els poders públics a repensar els models tradicionals d’accessibilitat i promoció cultural.

Durant la pandèmia es va evidenciar la vulnerabilitat de la cultura, i de manera especial la indústria cultural, és per això que declarar formalment com un Bé Essencial ha estat una passa de gegant que hem de continuar consolidant les nostres passes.

Les i els socialistes proclamam tolerància zero davant les discriminacions, perquè rebutjam tota pràctica discriminatòria, que a més de perillosa és socialment injusta. Continuarem sempre fomentant valors democràtics i de respecte a la diversitat. A la vegada que pensam que en la defensa dels drets humans no ens podem permetre defallir i cal ser més bel·ligerant que mai i denunciar cada agressió. Perquè en qüestió de drets, no hi ha vulneració petita. 

Tal com es va aprovar al 40è congrés del PSOE a València: “Avançar cap a la idea de societat que no és altra que una societat heterogènia i inclusiva, construïda des del mestissatge, des de la interculturalitat, des del respecte i la visibilitat sense impediments, “una societat plural i diversa, on capiguem totes i tots des de la diferència de cada un”. Avançar perquè en els rols de conducta de les pròximes generacions no existeixi ni un indici de discriminació”.

En les societats modernes el treball i les seves condicions han estat sempre un aspecte determinant en la qualitat de vida de la ciutadania. El dret a un salari digne, a una prestació d’atur, a la protecció davant un accident professional, a la formació ocupacional, entre altres aspectes, sempre vinculats al treball, són victòries col·lectives històriques que han anat contribuint a la construcció d’una vida digna per les persones. Els avenços en el treball de qualitat, en els drets laborals, tots ells encapçalats pel Partit Socialista, ens han permès caminar cap a una societat més justa i igualitària i en conseqüència més resistent davant les crisis econòmiques.

Els i les socialistes afrontarem les grans oportunitats que ens ofereixen les transicions digital i ecològica per continuar millorant el nostre model de treball, amb llocs de feina qualificats, sostenibles i amb més i millors drets per les persones treballadores. Ara bé, quin és el lloc que ocuparà el treball a les nostres vides? La crisi sanitària de la COVID-19 ha canviat totalment la concepció del treball. Aquest ha de contribuir al nostre propòsit com a persones, ens ha de permetre crear la nostra identitat, satisfer les aspiracions personals i professionals, i poder tenir qualitat de vida. 

La nostra proposta és transitar cap un sistema social i productiu per a les Illes Balears compatible amb la salut i el benestar humà, alhora que compatible amb la salut dels ecosistemes que ens permeten la vida.

Des del PSIB-PSOE seguim impulsant polítiques de protecció del medi des d’una perspectiva transversal. La pandèmia de la COVID-19 ens ha donat una lliçó i ens ha posat en evidència l’existència d’una relació estreta entre la salut dels ecosistemes i la salut i benestar de les persones. Per aquest motiu hem de posar encara més esforços en la transició ecològica.  Els canvis socials i econòmics que comporta la transició ecològica són transformacions estructurals profundes que s’han de fer assegurant l’adequat acompanyament per no deixar ningú endarrere.

El Govern del pacte, liderat pel PSIB-PSOE, ha fet passes molt importants en matèria de transició ecològica, però no és suficient. Hem de seguir el camí marcat i incrementar els esforços per assolir els objectius que ens hem proposat. La propera dècada serà clau i no podem fer ni una passa endarrere. Per aquest motiu formalitzam el nostre compromís amb la ciutadania en matèria d’Ecologia, Espais Naturals i Biodiversitat.

La nostra proposta és transitar cap un sistema social i productiu per a les Illes Balears compatible amb la salut i el benestar humà, alhora que compatible amb la salut dels ecosistemes que ens permeten la vida.

Al llarg dels darrers vuit anys la Salut Mental ha estat una de les tres línies prioritàries de la Conselleria de Salut i Consum, juntament amb L’Atenció Primària i L’Atenció a la Cronicitat. Aquest fet ens ha donat un impuls que mai havíem rebut.

Després de l’ensurt inicial d’haver estat escollits com a “prioritaris” hem agafat empenta i hem aprofitat bé l’ocasió perquè, no és el mateix remar quan tens el vent a favor que quan el tens en contra.

El fet de passar de la rereguarda més amagada a la primera línia, ens ha permès replantejar-nos la salut mental com a disciplina des d’una visió històrica que, segurament, no tenien les altres especialitats. Amb la presa que tenen els que sempre han estat els darrers de la fila, hem fet avanços molt importants aquests darrers vuit anys, segurament per la por que, de nou, ens enviessin a l’ostracisme.

L’educació i la formació al llarg de la vida representen més que mai el principal element de mobilitat i de progrés social, de forma que es converteixen en un factor clau per garantir societats més democràtiques i amb un major nivell de benestar social i econòmic. L’educació és, més que mai, garantia de futur. 

Quan el juliol de 2015 es conformaren governs de progrés liderats pel PSIB a la majoria de les institucions de les Illes Balears la situació de l’educació era dramàtica: un nivell de conflictivitat com no s’havia vist en dècades, retallades, menyspreu a la feina dels professionals i desigualtat educativa creixent.

En els gairebé vuit anys transcorreguts des d’aleshores s’han recuperat la pau i el diàleg social, s’ha incrementat en un 50% el pressupost d’educació, s’han incorporat milers de nous docents, s’han millorat les condicions de treball del professorat, s’ha publicat una llei educativa pròpia, s’han millorat les infraestructures educatives, s’han augmentat els ajuts de menjador, per a les escoletes matineres i per a l’adquisició dels llibres de text, s’ha posat en marxa la gratuïtat de l’escolarització de 2-3 anys i incrementat les places de 0-3 anys així com l’oferta de formació professional, s’ha reduït l’abandonament educatiu i han millorat significativament tots els indicadors educatius. 

Les eines amb què hem aconseguit sortir de la pandèmia, fonamentades en el desplegament d’un gran escut social a través del reforç del sector públic, i en el canvi de model energètic com a resposta tant al repte climàtic com al context geopolític protagonitzat per la invasió rusas d’Ucraïna, reforcen i molt les polítiques de mobilitat que sempre hem defensat des del Partit Socialista.

Ja sigui per defugir el brutal augment del cost del combustible, ja sigui pel compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, ningú dubta que cal reforçar el transport públic, col·lectiu i descarbonitzat com a alternativa clara de mobilitat. I en l’àmbit de les ciutats, ampliar sense por les xarxes de transport col·lectiu i 0 emissions, des dels metros lleugers i tramvies, fins als busos, microbusos, bici pública i sistemes de mobilitat i micromobilitat compartida.

L’economia social (ES) representa ja una realitat que, si bé encara disposa d’un gran potencial per explotar, aporta un enfocament integrador de l’activitat econòmica, considerant les persones, el medi ambient i el desenvolupament sostenible com a referents prioritaris, per sobre dels interessos merament econòmics.

És un model econòmic orientat cap a una economia democràtica, justa i sostenible, on les persones, les empreses i les entitats es plantegen com a objectiu instaurar en el seu dia a dia el treball cooperatiu, la comercialització justa, el consum responsable, les finances ètiques, la gestió democràtica i la solidaritat, entre altres aspectes.

Un dels majors reptes als quals s’enfronta l’Economia Social és el de passar de ser un actor a l’hora d’afrontar els reptes globals a ser un veritable motor clau i transversal enfront dels grans desafiaments socials, mediambientals i econòmics actuals.

Vistes les xifres d’ocupació i creixement de finals de l’any 2022 i principis de 2023, ningú dubta el dia d’avui que el model econòmic de les Illes Balears és un model econòmic fort.

A les Illes Balears de les properes generacions afrontam el repte de compaginar l’èxit, el creixement i el poder locomotor del principal sector econòmic amb el desenvolupament  econòmic de nous sectors productius, amb el blindatge de nous drets socials i amb el major dels respectes cap al nostre entorn ambiental fràgil i limitat.

L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears acaba de complir 40 anys, una fita que ens obliga a la reflexió, una reflexió que ha de correspondre a una comunitat autònoma amb un autogovern ja plenament consolidat, que ha assolit la maduresa, que s’ha construït des del projecte comú i la reivindicació de la identitat pròpia de les Illes Balears, però també gràcies a un sistema institucional que va veure la llum el 1983 i que ha estat el garant del desenvolupament autonòmic, el garant dels drets i llibertats, així com dels serveis públics. 40 anys després de l’entrada en vigor del primer Estatut i 17 anys més tard de la profunda reforma que el 2006, al Congrés, ens feia afirmar que ens trobàvem davant un nou estatut per afrontar el segle XXI.

Aquest és el punt de partida, però per als socialistes no és un punt final. En el mateix sentit que va anunciar la Presidenta Armengol al discurs del Dia de les Illes Balears, el passat 28 de febrer, els socialistes ens plantejam ara una reflexió àmplia i una revisió que ens dugui a una nova reforma de l’Estatut d’Autonomia, la qual ha de tenir la finalitat de continuar avançant en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania i de continuar impulsant un projecte econòmic, social i mediambientalment sostenible.

És un fet que des de la reforma del 2007 cap aquí les Illes Balears han viscut i superat tota una sèrie de reptes importants, així com han sorgit noves necessitats a les que fer front, i, en paral·lel, també la política ha anat assolint noves fites. Des d’aquesta perspectiva és obligat, per exemple, fer una avaluació dels drets que figuren a l’Estatut, amb la idea de reforçar els que ho necessitin, així com afegir drets nous que garanteixin la qualitat de vida de la ciutadania i que tota ella pugui viure amb dignitat.

L’Estatut va esdevenir des de la seva reforma del 2007 una eina d’ampliació de drets de la ciutadania, en aquell moment, defensant la seva aprovació al ple del Congrés dels Diputats vaig afirmar que el nou Estatut tenia a les persones, a la ciutadania de les Illes Balears com a eix vertebrador del seu contingut. És per això que qualsevol revisió o reforma que abordem ara ha d’enfocar-se des de l’ampliació i la millora de drets a la nostra principal norma, de manera que signifiqui, a més d’un reconeixement d’aquests, sobretot, respecte dels que representen igualtat en estat pur i garanteixen que tothom pugui viure d’una manera digna, implementar unes garanties que l’exercici d’aquests drets estaran assegurats en els bons i en els mals temps.

És per això que qualsevol revisió o reforma que abordem ara ha d’enfocar-se des de l’ampliació i la millora de drets a la nostra principal norma, de manera que signifiqui, a més d’un reconeixement d’aquests, sobretot, respecte dels que representen igualtat en estat pur i garanteixen que tothom pugui viure d’una manera digna, implementar unes garanties que l’exercici d’aquests drets estaran assegurats en els bons i en els mals temps.

Palma de Mallorca, año 1937, Causa N.º 52, sobre el hallazgo de cuatro cadáveres en el semicírculo que forma el vestíbulo de la entrada del Cementerio de Palma, los N.º 60, 61, 62 y 63. El cadáver N.º 60, según descripción del médico forense del juzgado, se correspondía a “un hombre de unos sesenta años de edad, estatura regular, corpulento, llevaba barba y cabello canoso, cara grande y ovalada, nariz roma y viste americana, chaleco y pantalón negros a rayas oscuras, de paño, camisa indiana a rayas colores, camiseta de punto blanca, calzoncillos blancos, zapatos color, calcetines oscuros y además usa una boina azul”. De la autopsia practicada se desprende que presentaba “una herida con orificio de entrada de fuego de un calibre aproximado de nueve milímetros con orificio de entrada por el caballete de la nariz y salida por la región occipital media, con fractura del frontal y occipital y de los huesos de la base del cráneo, con perforación del hemisferio cerebral derecho y gran hemorragia interna; y otra herida de idénticas características con orificio de entrada en la sien derecha. […] Abiertas las cavidades no se halló nada digno de especial mención, excepto la dilatación del corazón, enfermedad que debió sufrir en vida; así como tampoco del resto del cadáver, deduciéndose que la muerte instantánea debió ser producida por los disparos dichos”. Nada dice la autopsia de los seis clavos que llevaba incrustados en la frente.

Esos dos disparos se llevaron al cadáver N.º 60, mi bisabuelo, Rafael Estades Adrover. Se llevaron también “su barba y su cabello canoso”, se llevaron “su cara grande y ovalada”, su “nariz roma”. También se llevaron su corazón enfermo. Pero con él no se llevaron sus ideas, aquellas por las que fue asesinado; estas no quedaron enterradas en el hoyo del cuadro noveno del cementerio de Palma. Esos valores democráticos, de justicia social, de igualdad y de libertad tuvieron que dormir en el silencio durante cuarenta años, pero resurgieron con más fuerza con la llegada de la democracia a este país.

Esos disparos tampoco se llevaron el dolor y el sufrimiento de las siguientes generaciones, el dolor de esa esposa y de esos hijos, el miedo de aquella que, con apenas 18 años, tuvo que prestar declaración ante el juez por si sabía quienes podían haber sido los autores de la muerte de su padre. Ningún disparo se llevó el dolor de las familias, de tantas y tantas mujeres que, como ellas, vieron arrancadas de sus vidas a sus maridos y a sus hijos. El dolor de aquellas que corrieron la suerte de no ser asesinadas, pero que vivieron en el exilio interior durante décadas, señaladas, juzgadas e incomprendidas. De esas que siguieron luchando y de aquellas que tuvieron que asumir con resignación los dictados de la dictadura franquista, los de la mujer sumisa, entregada y devota que tanto daño nos han hecho a todas.

Ese dolor y esas heridas permanecen hoy y seguirán supurando mientras no haya un reconocimiento, mientras sigan tantas fosas y tantas cunetas sin abrir, mientras no se les dé una digna sepultura a la que sus familiares puedan ir a llorar. Este es un reclamo humanitario, no político. No es venganza, es empatía. No es confrontación, es unión.

El 5 de octubre el Senado aprobó la Ley de Memoria Democrática, una ley necesaria, que avanza respecto a la de 2007, recogiendo la memoria de nuestra sociedad para que no pueda volver a repetirse en el futuro. Una ley que condena la dictadura y el golpe de estado de 1936, homenajea a todas las víctimas de la guerra y a las de la represión franquista, situándolas en el centro de la acción pública, incluyendo a las personas que sufrieron represión por razón de su orientación o identidad sexual, o las que fueron perseguidas por hacer uso de las lenguas y las culturas vasca, catalana y gallega. Una ley feminista que reconoce el silencio de esas mujeres producido por el miedo y el trauma, así como su papel activo en la vida intelectual y política y en la defensa y conquista de los valores democráticos y los derechos fundamentales.