Fa 50 anys, la dictadura franquista va orquestrar les seves últimes execucions. El 27 de setembre de 1975, quan Franco era ja un home moribund, el règim va afusellar cinc joves lluitadors antifranquistes: Humberto Baena, José Luis Sánchez-Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes (Txiki) i Ángel Otaegui. Aquella matinada, el franquisme va escenificar el seu darrer acte de barbàrie, enviant un missatge de força a una societat que clamava justícia i llibertat.

Aquelles execucions, que van commocionar el món, varen ser condemnades internacionalment per governs europeus, institucions, mitjans de comunicació i centenars de milers de persones que van sortir al carrer per exigir l’aturada immediata d’aquella sang que encara esquitxava un règim en agonia. A Mallorca també es varen fer protestes, que mostren una societat insular viva i compromesa amb la causa democràtica.

Els darrers consells de guerra de la dictadura, celebrats aquell mateix estiu, no varen respectar cap garantia judicial. Es varen imposar condemnes de mort sense proves, amb instruccions plenes d’irregularitats, declaracions extretes sota tortura i judicis sumaríssims on els advocats defensors no varen poder ni presentar testimonis ni documentació. Tot era una pantomima per justificar la repressió.

Amb la mort del dictador només dos mesos després, s’obria a Espanya el camí incert i complex de la transició, amb molts silencis imposats i una memòria col·lectiva fracturada. En aquell context difícil, el Partit Socialista va començar la seva reconstrucció, després d’anys de persecució, clandestinitat i exili. Es varen obrir agrupacions, es varen recuperar veus, i amb molt d’esforç es va tornar a aixecar una organització que ha estat clau en la construcció de la democràcia i del progrés social al nostre país.

Avui, 50 anys després, des de la Secretaria de Memòria Democràtica del PSIB-PSOE, volem retre homenatge a aquells cinc joves executats, però també a totes les víctimes del franquisme, i a tants homes i dones que, amb la seva lluita anònima, feren possible que avui puguem viure en llibertat. El nostre compromís amb la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no repetició continua més viu que mai.

Per això, preservar i divulgar aquest llegat no és un exercici de nostàlgia, sinó de responsabilitat democràtica. Les seves vides són el nostre record, i la nostra democràcia, el seu memorial.

Però avui també hem de denunciar, perquè mentre escric aquestes línies, amb la mirada posada en aquelles víctimes i en la història que no podem oblidar, Vox ha tornat a registrar una proposició de llei per derogar la Llei de Memòria Democràtica a les Illes Balears. I ho fan amb el suport del Partit Popular, que ja ha acceptat aquesta exigència com a moneda de canvi per mantenir el poder.

És especialment indignant que mentre l’Estat ha començat a reconèixer, encara que amb retard, la il·legitimitat d’aquells judicis i ha anul·lat oficialment la condemna de mort de Humberto Baena, a Balears la dreta vulgui eliminar les eines que fan possible aquests actes de reparació i de justícia simbòlica.

Una dreta que es diu moderada però que ha traït la seva paraula donada el desembre de 2023, quan es va comprometre a no derogar aquesta llei. Una llei que no ha generat cap conflicte ni alarma social, i que ha servit per retornar la dignitat a moltes famílies, per recuperar històries silenciades i per educar en valors democràtics.

És un insult a la memòria de les víctimes que 50 anys després dels afusellaments del 27 de setembre, es banalitzi la lluita antifranquista, es negui l’evidència i es pretengui reescriure la història a través d’eufemismes com “lleis de concòrdia”.

La memòria no es negocia.

La democràcia no s’entén sense memòria.

I la memòria democràtica no serà mai una concessió: és un dret.