Sense fer gaire renou ni molta feruma, com si es tractés d’una modificació legislativa menor que té per finalitat el retoc d’uns pocs canvis sense transcendència, així decidí el Partit Popular i Vox que presentarien i tramitarien la modificació de la llei de ports de les Illes Balears.
De fet, el missatge d’aportar seguretat i certeses als clubs nàutics, entitats sense ànim de lucre fortament arrelades al teixit social de les nostres ciutats portuàries, meresqué la simpatia i el suport inicial del grup socialista a la proposta presentada.
Però la modificació legislativa no era només el que pareixia, ni el que el Partit Popular explicava. La lletra dels canvis introduïts anava molt més enfora d’estalonar als clubs nàutics en tant que introduïa canvis de rellevància per al punyat d’empreses concessionàries que exploten algun dels espais de major rellevància dels ports autonòmics de les Illes Balears.
Canvis substancials tant en la durada del termini de les actuals concessions com en els límits imposats a l’administració a l’hora de fixar l’increment de taxes que podran ser exigides als concessionaris quan se’ls prorrogui el contracte de concessió.
Intentaré explicar-me.
La llei de Ports de les Illes Balears, aprovada el 2005, estableix que el termini màxim que pot atorgar-se a una empresa privada per a la gestió d’una marina (entenguis un port esportiu o un conjunt de pantalans) és de trenta-cinc anys. I totes les marines tenen el contracte signat per al màxim dels trenta-cinc anys. Si fa no fa, a totes elles els finalitza la concessió cap al 2040, cosa que permetrà a l’empresa pública PortsIB, quan arribi el moment, decidir si treure un nou concurs on pugui presentar-se tothom qui estigui interessat o bé gestionar directament (des de PortsIB) els amarraments d’aquestes instal·lacions.
El que pretén ara el Partit Popular i Vox és modificar el termini màxim d’explotació. En lloc de trenta-cinc anys, volen que les actuals empreses tinguin un període total de cinquanta anys i, fins i tot, amb el compliment de determinats requisits, de setanta-cinc anys. És a dir, els atorguen, als actuals concessionaris, fins a quaranta anys més d’explotació (!!!). El termini d’exclusivitat arribarà, una vegada sigui aprovada aquesta llei, fins al voltant de l’any 2080.
Afegim-li que la llei, a més, marca l’increment màxim de taxes que PortsIB podrà imposar a les actuals empreses a conseqüència de l’allargament del termini concessional, al marge de determinades inversions, i que no podrà ser superior al 2,7% anual. És a dir més anys d’explotació per a les empreses i amb un cànon topat. Qui hi perd sempre és l’administració. En un càlcul ràpid, els milionaris beneficis que suposa aquesta modificació de llei, per a les empreses concessionàries, fa empegueir.
I a tot això no ho ha explicat ningú. I molt manco ho ha justificat.
De sobte a la dreta ja no li importa l’economia de lliure mercat que té per objectiu afavorir la competència entre empreses per tal d’assolir els millors serveis al menor preu. Al Partit Popular, pareix que tampoc li preocupa barrar el pas a les empreses que voldrien optar, quan arribi el moment, a un nou concurs de gestió. Ni tampoc escolten l’interès demostrat per les associacions d’amarristes interessades en la gestió directa de l’espai portuari. Menys els preocupa encara que les concessions acabin desfasades respecte de la futura legislació que vagi sorgint (en els pròxims quaranta anys!). De les adaptacions dels ports als canvis costaners que es produiran degut a la crisi climàtica ni ho coment; el negacionisme climàtic els impedeix veure-ho.
Ara mateix la prioritat del Partit Popular i del Govern és perpetuar les actuals concessions, per moltes contradiccions que comporti. I aquí, als socialistes de les Illes Balears no ens trobaran.
Si a tot això hi afegim els interessos directes que el conseller de la Mar i president de l’empresa pública PortsIB pugui tenir envers l’empresa nàutica que gestiona el Port d’Addaia aleshores el problema acaba per arrodonir-se. I pot ser fins i tot per explicar-se.
Confondre la línia que delimita l’interès públic dels mateixos interessos privats suposa incomplir no tan sols el Codi ètic signat pels alts càrrecs sinó també la Llei del Bon govern, la qual estableix que “Hi ha conflicte d’interessos quan els membres del Govern i els alts càrrecs intervenen en les decisions relacionades amb assumptes en els quals conflueixin al mateix temps interessos del seu càrrec públic i interessos privats propis, de familiars, directes o compartits amb terceres persones.”
Un fet molt greu que qüestiona la mateixa acció de govern i que necessita ser explicada sense demores i amb total transparència si es vol evitar la deslegitimació de qui regeix els designis de la política portuària a les Illes Balears.
Perquè no hauríem d’oblidar mai que l’espai portuari és de domini públic i en conseqüència del conjunt de la societat. I que en la decisió d’atorgar o modificar les condicions d’una concessió ha de primar sempre l’interès general, el benefici del conjunt dels ciutadans, per damunt de qualsevol interès individual. I això ara mateix està en qüestió.