Mirat amb perspectiva es fa dur veure com en poc més d’una generació hem passat de la tèquina de l’avi -de viure plenament la mar amb recursos modestos però sense impediments- a les llargues llistes d’espera per tenir un amarrament que no sabem si podrem pagar.
A poc a poc, sense ser-ne molt conscients, hem anat assimilant un procés d’arraconament dels residents viscut amb resignació continguda i justificat en la necessitat d’afavorir un creixement econòmic que, si no sabem acotar, acabarà per expulsar-nos fora de l’illa com ja està succeint entre els eivissencs de la pitiüsa major.
Una realitat cada vegada més incòmode que se’ns fa cada vegada més evident. Acceptem renúncies individuals i col·lectives a canvi de l’entrada de divises a l’illa. Hi guanyem en riquesa econòmica, és cert, però hi perdem en qualitat de vida. I la pregunta és fins on o fins quan.
La honestedat ens diu que necessitem les dues coses. La riquesa dels que ens visiten, per descomptat. El dret a viure i gaudir de la nostra illa, evidentment. I conjugar-ho és possible si sabem posar-hi límits per mantenir l’equilibri d’una balança que es comença a torcer i que demana ser redreçada.
D’aquí la importància de les polítiques públiques i l‘oportunitat que ens brinden de regular a favor d’un equilibri que garanteixi als residents el viure i gaudir la nostra illa d’acord a costums, tradicions i pautes socials fortament arrelades i que han esdevingut senya d’identitat.
Sí, també en el sector nàutic són necessaris límits i polítiques valentes en favor dels menorquins.
Assegurar que els amarraments que estan en mans dels residents es mantindran al llarg del temps; que aniran lligats a preus raonables i assequibles; que en qualsevol llista d’espera per un amarrament es prioritzarà als residents; que cap amarrament actualment gestionat per l’administració (els amarraments de gestió directa de PortsIB) passarà a gestió en règim de concessió privada; i que, quan es donin les condicions oportunes, es revertiran amarraments de gestió privada cap a la gestió pública incrementant així la disponibilitat en número.
Sí! Això és possible per quan tota l’activitat nàutica es desenvolupa en domini públic portuari, les condicions de la qual les estableix la pròpia administració. Principalment l’autonòmica. Som noltros, els d’aquí, els qui, amb les nostres pròpies decisions, tenim la capacitat per definir el model nàutic.
Només depèn de nosaltres el garantir una bossa d’amarraments públics, en condicions favorables, que pugui conviure amb els amarraments de gestió lliure. Aquest hauria de ser el camí.
I ara tenim una oportunitat única amb el Port de Cala en Bosc. On, finalitzada la concessió, pertoca a l’empresa pública PortsIB decidir si treu a licitació la gestió del port per tal que els amarraments acabin en mans del millor postor o si integra Cala en Bosc dins el conjunt dels espais portuaris de gestió directa amb l’objectiu d’adjudicar els amarraments als residents i afavorir així que corrin les llistes d’espera.
Els socialistes menorquins ho tenim clar: volem que els amarraments de Cala en Bosc siguin gestionats directament per PortsIB, reconeixent alhora els amarraments ja existents dels usuaris residents.
I no ens val la resposta del Partit Popular i dels seus representants en el Consell d’Administració argumentant que la proposta “és inviable” perquè PortsIB “no disposa dels mitjans ni té possibilitats per assumir la gestió del Port de Cala en Bosc.”
Els números de l’empresa pública desmunten per ells mateixos aquesta fal·làcia argumental. Avui dia, PortsIB gestiona 13 ports de forma directa a les Illes Balears amb un total de 5.926 amarraments (aquí no comptem ni els ports ni els amarraments gestionats en règim de concessió, ni tampoc els amarraments gestionats pels clubs nàutics; i que tots ells han de donar compte a PortsIB). Presenta un pressupost de 36’6 milions € amb una plantilla de 157 treballadors i és de les poques empreses públiques que generen superàvit a l’administració.
5.926 amarraments de gestió directa, a preus reduïts, els usuaris dels quals són bàsicament els residents de les Illes Balears, i gestionats amb un nivell de satisfacció raonablement bo que garanteix l’accés a la mar de molta gent que d’altra manera no podria fer-ho.
Si tenim en compte que el Port de Cala en Bosc compta amb 276 amarraments. Algú creu que PortsIB, amb 5.926 amarraments de gestió directa, no té la capacitat d’assumir-ne la gestió directa d’aquests 276 amarraments més? I tant que pot assumir-ho.
Per coneixement, capacitat de gestió, volum i mitjans disponibles PortsIB està més que preparada per assumir l’increment d’un 4,7% d’amarraments de gestió directa i molt més. Es tracta únicament de voluntat política, de convicció en la defensa d’un model que protegeixi als residents menorquins davant la forta pressió econòmica existent en el sector nàutic. Malauradament aquest no sembla que sigui el camí elegit pel Govern de les Illes Balears. Les seves prioritats són unes altres.
