Article d’opinió de Cosme Bonet, senador socialista per Mallorca.
Vàrem tenir oportunitat de visitar els treballs a la fossa de Son Coletes (Manacor) on s’estan descobrint les restes de nombroses víctimes de la repressió feixista durant la Guerra Civil. Representa una satisfacció veure com l’activisme dels familiars, les entitats, els historiadors que iniciaren el camí del que denominam memòria històrica s’ha concretat en polítiques i en lleis que donen els seus fruits amb cada fossa oberta. Cada una és una fita perquè permeten fer justícia, massa anys després dels fets de la Guerra Civil però justícia al cap i a la fi, restabliment de la veritat, reparació de la dignitat de les persones i famílies víctimes del feixisme, però també són finestres a la nostra pròpia història.
Cada fossa que s’obre és també una passa més per seguir enderrocant els murs de l’oblit que s’han construït durant anys sobre la base del silenci imposat pels repressors i el seu règim, i que va calar profundament en la societat. Rompre aquest silenci ha costat, normalitzar la reivindicació dels vençuts ha estat un procés gradual, record haver participat en diferents moments d’aquest procés des de les mocions de condemna del franquisme als homenatges a figures com Alexandre Jaume o la declaració d’una víctima com Jaume Garcias Obrador com a Fill Predilecte de l’Illa de Mallorca, debats públics on massa vegades hem hagut de sentir allò de què “obrim ferides tancades”. No és així, tancam ferides obertes cada vegada que un familiar pot donar un enterrament digne a un pare o mare, padrí, repadrí, oncle…
A més, cada fossa que obrim, cada condemna pública que feim de la dictadura, és també un antídot contra el feixisme. El filòsof i membre de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno, a una conferència de 1967 titulada “Rasgos del nuevo radicalismo de derecha”, ja advertia que en tot moment existeixen les condicions per a l’aparició del feixisme. En aquell moment ho feia en el marc del ressorgiment d’una força política d’ultradreta a Alemanya, tan sols vint anys després de la finalització de la II Guerra Mundial. Potser no s’havia après res de la història encara recent en aquell moment? També Umberto Eco va dedicar una conferència al feixisme trenta anys després, a “Contra el feixisme” l’intel·lectual italià recordava que el que ell anomenava “ur-feixisme” podia tornar amb una aparença innocent, parlava ja d’un “populisme qualitatiu de televisió o internet”. Aquests moviments d’ultradreta, que no es defineixen com a feixistes, defensen de vegades el llegat dels règims dictatorials del passat, i ens han d’obligar a tenir molt present el que ens ha ensenyat la història. Pot ser els fets de fa 80 o 100 anys ens semblin llunyans, segurament hi ha diferències notables, singularment la consolidació de les democràcies actuals, enfront d’unes repúbliques democràtiques que tot just havien començat el seu camí, com l’Alemanya de Weimar o la II República espanyola, que van ser destruïdes per elements que es resistien precisament a la democratització, a les reformes socials, a l’ampliació de drets. Sorgeixen en part com a resistències d’un món que desapareix, aquest és el paper que juguen en bona part les bases de les formacions nazis o feixistes dels anys 30, amb les seves variants clamen per un passat gloriós i reivindiquen les “essències” de la pàtria, els símbols d’una època que es va esvaint. Potser aquesta és una similitud més vigent del que sembla, la societat global del segle XXI s’està configurant amb unes característiques noves, amb avanços socials que es donen pràcticament a tot el món: la reivindicació de la igualtat de les dones o de la llibertat d’orientació sexual, el moviment contra el canvi climàtic i, per tant, demanant un canvi en les fórmules de creixement econòmic que hem conegut fins ara, les minories racials o ètniques que exigeixen la igualtat de drets… ens dibuixen un nou món, al qual hi ha elements que hi tenen por, que s’hi resisteixen, i que troben en els missatges de la ultradreta els referents de resistència al canvi, a l’evolució, que necessiten.
El cert és que la pandèmia global del coronavirus ha centrat tota la nostra atenció en aquesta crisi sanitària mundial, però recordem que a principis d’any ens referíem al 2019 com l’any de les manifestacions, de les protestes arreu del planeta: Hong Kong, Santiago de Chile, Beirut, París, Bogotà, Barcelona… En paraules de Juan José Millàs ens trobàvem enfront de la “globalització del malestar”, símptoma d’un món que canvia i on la ultradreta, el populisme de dreta, els que més o menys clarament es reivindiquen hereus del feixisme, representen el paper de la resistència al canvi.
La fossa de Son Coletes, la fossa oberta que ens mostra encara ben vives les ferides de la Guerra Civil espanyola, és més necessària que mai, perquè té la missió crucial de fer justícia, treure a la llum la veritat, reparar la dignitat, però també perquè ens permet recordar i aprendre de la nostra vivència col·lectiva, rellegir i escoltar als que han reflexionat sobre el que significa el feixisme, i ens permet afirmar rotundament que obrir les fosses del feixisme del passat és, també, lluitar contra el feixisme actual i tornar a dir: mai més.
