El Desastre d’Annual va ser un esdeveniment històric que fa referència a la derrota militar espanyola en la guerra del Rif de 1921. Una de les conseqüències que va tenir aquesta derrota va ser que va desencadenar en el ja conegut cop d’estat i la posterior dictadura de Miguel Primo de Rivera a Espanya.
Aquesta setmana s’han complert 100 anys del Desastre d’Annual, una de les derrotes militars més importants de la història contemporània d’Espanya. En la peça del mes de l’Històric, el secretari de Comunicació del PSIB-PSOE i senador socialista per Mallorca, Cosme Bonet, reflexiona en aquest article divulgatiu sobre aquest esdeveniment a través de les pàgines de El Obrero Balear, òrgan de l’Agrupació Socialista, i trasllada les claus del Desastre d’Annual al panorama polític de Mallorca.
Militars espanyols en un blocau en 1921. Fotografia: Wikipedia
El Desastre d’Annual 100 anys després, una visió des de Mallorca i des de les pàgines de El Obrero Balear
S’han complit 100 anys, aquests dies, d’una de les derrotes militars més importants de la història contemporània d’Espanya, el denominat “Desastre d’Annual”, en el marc de la guerra del Rif, la destrucció de tot un exèrcit al nord d’Àfrica que va significar la mort d’entre 8.000 i 13.000 soldats espanyols, una xifra que mai s’ha pogut saber del cert, entre els quals s’ha de comptar al general Manuel Fernández Silvestre, cap d’aquelles unitats a més del comandant General de Melilla, per tant, màxima autoritat militar de la zona.
En dues setmanes, entre el 20 de juliol i el 9 d’agost de 1921, les tropes espanyoles van perdre tot el terreny guanyat durant anys de dures campanyes en una retirada que va significar la mort o desaparició de la majoria dels soldats, arribant els rifenys rebels, encapçalats per Abd el-Krim, fins al territori pròxim a la ciutat de Melilla. Molts historiadors consideren que aquest desastre militar va ser l’inici de la fi de la monarquia d’Alfons XIII, de manera que les seves conseqüències es poden rastrejar pràcticament fins a l’actualitat. Aquella guerra, més enllà del Desastre d’Annual, va marcar tota una generació, si hagués d’explicar a qui desconeix completament aquesta història li diria que la Guerra del Marroc va ser per l’Espanya de principis del segle XX, el seu Vietnam.
Aquest breu resum introductori ja ens planteja algunes preguntes: com va ser possible un desastre d’aquesta magnitud? Com i perquè Espanya s’havia ficat en una aventura colonial al nord del Marroc, a la regió coneguda com El Rif? Com influeix aquella Guerra colonial en l’evolució posterior del país?
Espanya i l’aventura colonial al Marroc
La idea de tenir un imperi colonial al nord d’Àfrica per part del Regne d’Espanya havia sorgit ja cap a la segona meitat del segle XIX, per una banda la progressiva desaparició del que havia estat l’imperi espanyol a Amèrica i Àsia havia dut a diferents governs a intentar o bé mantenir els territoris que encara restaven sota el seu domini o bé van començar a mirar cap a altres regions a on es dirigien les ambicions colonials dels estats europeus, com era el cas d’Àfrica.
El 1859 va tenir lloc una guerra coneguda com la Guerra d’Àfrica, que enfrontà Espanya amb l’Imperi marroquí, emmarcada dins la política exterior del govern de Leopoldo O’Donnell, que el duria a implicar-se en la política mexicana amb l’expedició enviada a aquell país el 1861 o en l’expedició francoespanyola a Cotxinxina, la teoria d’O’Donnell era, tal com resumeix Tomàs Garau [I], que: ”el conflicte interessaria directament als espanyols i els tornaria una bona part del prestigi perdut davant les nacions estrangeres.
Aquest procés també serviria perquè les irreconciliables divergències polítiques del moment quedassin oblidades. “El mateix autor considera que l’estat espanyol en va treure molt pocs beneficis, però l’exèrcit en va sortir reforçat, entre ells els militars que lideraren les operacions com Joan Prim. En tot cas representava un antecedent a tenir en compte quan els Imperis europeus van abordar el “repartiment” del continent africà, la minsa presència espanyola va poder justificar les ambicions colonials que més endavant es van plantejar.
La realitat a principis del segle XX presentava algunes diferències, tot i que els elements de prestigi internacional també tenien el seu pes havien aparegut interessos econòmics que se sumaven a l’evident importància estratègica de mantenir el control de l’estret de Gibraltar de la costa africana. Aquest fet influiria decisivament en el fet que el nord del Marroc no fos controlat ni per francesos ni per britànics ni per alemanys, sinó que s’optàs per cedir el Protectorat de la regió coneguda com el Rif a una potència de segon ordre com era considerada Espanya en aquell moment.[II]
El 1906 va tenir lloc la Conferència Internacional d’Algesires que va donar resposta a les tensions existents entre França i l’Imperi Alemany, crisi que s’havia iniciat a partir de l’acord franco-espanyol de 1904 que delimitava les zones d’influència, amb l’esmentada conferència es va frenar el conflicte puntualment confirmant el repartiment entre França i Espanya. El 1911 una nova crisi marroquina enfrontà els governs alemany i francès, en aquest cas hi va haver amenaces de guerra, enviament de vaixells de guerra i la intervenció del govern britànic, a resultes de les negociacions per resoldre la disputa França establí el seu protectorat sobre el Marroc i Alemanya es va veure compensada amb territoris a l’Àfrica Central.
El 1912 el Tractat de Fes resolia la situació del Marroc, així el Soldà Abdelhafid cedia la sobirania del seu regne a França, i s’establia el Protectorat que quedava dividit entre aquest país i Espanya, qui rebia el Rif, quedant concedit el dret d’explotació de les mines de ferro que es trobaven a Uixan, un tema que serà clau en els conflictes bèl·lics que haurà d’afrontar l’exèrcit espanyol a aquesta regió.
El 1909, precisament, la construcció d’un pont per al ferrocarril a la zona de Melilla seria l’origen del conflicte que per Espanya significaria la Setmana Tràgica [III] i el desastre militar del “Barranco del Lobo”. En aquesta ocasió va ser necessari mobilitzar els reservistes, molts d’ells pares de família amb fills, dins d’un sistema que permetia que a canvi d’un pagament quedar exempt de l’obligació d’incorporar-se a files [IV], aquest fet i les morts de soldats feren impopular la presència espanyola al Marroc.
1921: guerra al Rif
Els fets de 1909 encara eren molt presents a la memòria col·lectiva quan el 1921 se succeïren tota una sèrie d’esdeveniment que conduirien a l’objecte d’aquest article: el Desastre d’Annual. Cal tenir en compte qui van protagonitzar els diferents episodis d’aquest fet, per una banda el general Dàmaso Berenguer era en aquell moment l’Alt Comissari encarregat del Protectorat espanyol, la seva política fins al moment s’havia caracteritzat per la prudència i s’havia centrat en l’ocupació de la zona occidental, al sud de Ceuta, a l’entorn de Tetuán i Larache, trobant-se com a principal oponent en aquell moment al cabdill El Raisuli o El Raisuni. [V]
Per altra banda, el 1921 el comandant general de Melilla era el general Manuel Fernández Silvestre, oficial de cavalleria, considerat molt proper a Alfons XIII, de qui era ajudant de camp, el 12 de febrer de 1920 va prendre possessió de la plaça (venia de ser comandant general de Ceuta el 1919-1920) i va emprendre una campanya més agressiva que la de l’Alt Comissari d’ocupació del territori sota el seu comandament militar, va fer avançar les posicions espanyoles [VI] molt cap a l’interior amb la idea de conquerir la badia d’Alhucemas, on es considerava que es focalitzava la resistència a l’ocupació espanyola al Rif oriental, aquesta tàctica agressiva va crear rebuig entre les tribus rifenyes.
El juliol de 1921 havia ocupat més territori que cap altre antecessor seu, però basant-se en posicions molt febles, mal comunicades, amb notables deficiències pel que fa a subministraments bàsics com era el cas de l’aigua, i amb dubtoses condicions per ser considerades posicions fortes des d’un punt de vista militar, com succeïa amb Annual mateix, de la que ja es va advertir d’inici que era una autèntica trampa per a les unitats que hi estaven destacades, igual que la propera posició d’Igueriben.
Finalment, l’altra protagonista del Desastre d’Annual seria el cabdill rifeny Abd el-Krim, membre d’una important família de la cabila [VII] de Beni Urriaguel, fill d’un destacat cadí (jutge) que col·laborava amb els espanyols, motiu pel qual després de rebre l’ensenyament islàmic tradicional fou educat a Tetuàn i Melilla, que seguí posteriorment a Fes, i va servir a l’administració colonial a Melilla fins que en el marc de la I Guerra Mundial la desconfiança dels francesos cap al seu pare, simpatitzant dels alemanys, va fer que fos empresonat per les autoritats espanyoles el 1915.
Quan va ser alliberat va retornar a la seva cabila i a partir de 1920 va començar a preparar la resistència a la colonització, el 1921 lideraria l’alçament contra la dominació espanyola amb una federació de cabiles que durien la guerra a les portes de Melilla, fou també el líder de la denominada República del Rif, que existí entre 1921 i 1926.
Ja hem dit abans que els interessos econòmics han cobrat molta importància en aquesta etapa colonial a Àfrica, el 1908 dues companyies mineres havien començat a establir-se al Rif, una d’elles era la “Compañía Española de Minas del Rif” (CEMR), sobre la qual Jorge M. Reverte explica quines importants figures de l’empresariat, la política o l’aristocràcia hi tenen interessos [VIII]: “Miguel Villanueva y Gómez, destacado miembro del Partido Liberal y primer presidente de la CEMR, Alejandro Gandarias, empresario vasco, Álvaro de Figueroa, conde de Romanones, Manuel González Hontoria, Manuel Portela Valladares, Alfonso Gómez Jordana, Tomás de Zubiría e Ybarra, conde de Zubiría, o Juan Antonio Güell y López. Incluso se dice que Alfonso XIII, camuflado tras el nombre de algunos de los accionistas de la CEMR, tiene también intereses directos en la compañía”.[IX]
Tots aquests antecedents faran, posteriorment, que les responsabilitats del Desastre arribin a esquitxar al propi Rei, motiu pel qual s’ha considerat que els fets d’Annual van ser el principi de la fi de la monarquia d’Alfons XIII.
El Desastre d’Annual
Com ja hem dit, el general Fernández Silvestre havia fet avançar l’exèrcit fins a la posició d’Annual per preparar l’ocupació de la Badia d’Alhucemas, en aquest indret hi havia la localitat d’Axdir, lloc de naixement del cabdill Abd el-Krim, i base d’operacions d’algunes de les cabiles més poderoses. Els rifenys no veien amb bons ulls el ràpid avanç espanyol, però restaven a l’expectativa, en aquestes circumstàncies el general Fernández Silvestre va fer ocupar la muntanya d’Abarrán per un important contingent espanyol format per soldats peninsulars, regulars (tropes reclutades al Marroc i que servien incorporades a l’exèrcit espanyol) així com policia indígena (també formada per naturals del Marroc).[X]
Aquesta posició va ser ocupada el dia 1 de juny, i immediatament assaltada amb èxit pels rebels rifenys, que causaren nombroses baixes i s’apoderaren d’armes, munició i, fins i tot, peces d’artilleria. A partir d’aquí Abd el-Krim tengué major facilitat per sumar altres cabiles a la seva força o “harka”[XI], així assetjarien la posició de Sidi-Dris, que resistiria (almenys en aquesta fase inicial, ja que finalment cauria com tot el dispositiu espanyol), i ja el juliol Igueriben, un destacament molt proper a Annual, considerada una posició avançada, però que tenia com a principal problema l’absoluta manca d’aigua, que obligava a anar a recollir aquesta a varis quilòmetres lluny. Entre el 12 i el 21 de juliol resistiria difícilment al setge i als continus atacs rifenys que impedien que arribàs cap tipus de subministrament enviat des d’Annual, fent impossible també fer les denominades “aiguades”, les expedicions per anar a cercar aigua. Sense ni tan sols aigua per beure, mancats d’armes i totalment aïllats aquell destacament seria aniquilat gairebé completament el 21 de juliol en el qual va ser l’inici del denominat Desastre d’Annual, sense tenir xifres oficials es creu que sobrevisqueren una vintena d’homes dels més de 300 que hi havia destacats.
Quan al campament d’Annual es va saber de la caiguda d’Igueriben el general Fernández Silvestre, present a la posició, reuní els comandaments per decidir que fer, l’opinió majoritària va ser la d’abandonar aquell indret, però la retirada va ser molt mal organitzada de manera que aquell 22 de juliol es convertí en una autèntica fugida, en el caos generat els rebels d’Abd-el-Krim aprofitaren per assaltar Annual, matant a molts de soldats i oficials, entre ells al propi general Fernández Silvestre, el cadàver del qual mai va ser trobat, restant el dubte de com va morir o de si es va suïcidar veient la descomposició en què es trobava l’exèrcit que comandava.
Els supervivents intentaren fugir cap a Melilla passant per les diferents posicions que Silvestre havia establert, les quals foren successivament abandonades i alhora assaltades pels rifenys (Ben Tieb, Dar Drius, Batel), quedant aïllats gran nombre de soldats a Monte Arruit, a on es produiria una de les matances més cruels de tot l’episodi (del 29 de juliol al 9 d’agost)[XII].
Amb la desfeta de l’exèrcit espanyol i la mort, desaparició o abandonament dels seus comandaments, les cabiles rebels van recuperar tot el terreny guanyat per les operacions del general Fernández Silvestre els mesos anteriors, ocupant fins i tot la localitat de Nador, a tan sols quinze kilòmetres de Melilla. A Monte Arruit van arribar a estar reunits més de 3.000 membres de l’exèrcit en desbandada, sota el comandament del general Navarro, segon de Silvestre, d’aquests només 60 salvarien la vida. El total de morts del Desastre d’Annual no s’ha sabut mai, però es compta que podrien ser al voltant de 13.000 baixes. Mai s’havia viscut una derrota militar de la magnitud d’aquesta.
Ja el mes d’agost de 1921 s’encarregaria al general Juan Picasso un expedient, conegut com l’Expedient Picasso [XIII], per dilucidar les responsabilitats en aquesta desfeta sense precedents. La investigació arribava fins a l’Alt Comissari, Dàmaso Berenguer, que acabaria essent amnistiat per Alfons XIII. Al Congrés dels Diputats s’obriren diverses comissions de responsabilitats, que no completarien mai els seus treballs, ja que el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera (el 13 de setembre de 1923) liquidaria el règim parlamentari i posaria punt i final a la recerca dels responsables d’Annual.
Un desastre d’aquesta magnitud, del qual no se’n van senyalar els principals responsables, així com el fet que el Rei Alfons XIII permetés caure tot el règim de la Restauració, van ser el principi de la fi de la monarquia i obriren el camí a la proclamació de la República el 1931. Primo de Rivera continuaria la guerra del Rif, que finalitzaria amb victòria espanyola el 1926 després d’una llarga guerra on s’arribaren a emprar armes químiques per part de les tropes espanyoles, ara bé, aquesta victòria no serviria per mantenir el règim, Primo de Rivera deixaria de ser el cap del govern el 1930 i en el seu lloc Alfons XIII nomenaria al mateix Dámaso Berenguer, Alt Comissari del Protectorat quan va succeir el Desastre d’Annual.
El Obrero Balear
Publicació del 5 d’agost de 1921.
La reacció dels socialistes al Desastre d’Annual
El cas de Mallorca
Aquesta guerra no va ser entesa ni compartida per la població, Annual, a més, posava de manifest alguns elements que qüestionaven la política colonial de la monarquia: un exèrcit poc preparat, mal instruït, deficientment armat i corrupte. Les Corts monàrquiques serien reflex d’aquest malestar amb nombroses peticions de responsabilitats, essent un dels diputats més actius el socialista Indalecio Prieto.
A Mallorca la reacció des de l’esquerra que representava el Partit Socialista es pot seguir a través de les pàgines de l’òrgan de premsa del moviment obrer, El Obrero Balear, que es publicava des de 1901 i era un mitjà plenament consolidat dins la Mallorca d’aquell temps.
Mentre l’exèrcit de Silvestre s’enfonsava les notícies arribaven a la Península i a les illes amb compta-gotes[XIV]: “En las redacciones de los periódicos y en los despachos oficiales aún se tardará unos días en reconocer la noticia, en darle Crédito. El 10 de agosto, veinticuatro horas después de la catástrofe, el diario ABC, con un evidente desfase, titula:’ Mejora la situación en Monte Arruit’”.
Inicialment la indignació amb la massacre patida pels soldats espanyols impulsà una reacció patriòtica, així ho afirma Reverte[XV]: “En España, la reacción popular al descalabro no ha podido ser más positiva para las posiciones más nacionalistas. La clase política temía que se produjeran protestas y se generase una gran oposición al envío de nuevos hombres al frente porque la sombra de la Semana Trágica de Barcelona está aún en la mente de todos”.
Aquest suport popular anirà perdent-se a mesura que es coneguin més detalls del Desastre, pèrdua de suport agreujada per la manca de solució a la qüestió dels presoners que resten en mans dels rifenys. L’informe que redacta el general Picasso i els debats parlamentaris que provocarà acabaran per fer del tot impopular la guerra del Rif i la presència espanyola al Marroc.
A les Corts la polèmica continuarà, caiguts els governs Allendesalazar i Maura[XVI], que l’havia substituït l’agost de 1921, i es demanaran responsabilitats que ningú assumirà, el diputat socialista Indalecio Prieto es lamentava d’aquest fet, tal com reflexa el Diari de Sessions del Congrés dels diputats, el 4 de maig de 1922: “el número de hombres inmolados en ese osario inmenso de Monte Arruit, de Zeluán, de Nador, de Batel, de Annual, significan una responsabilidad enorme, que pudiera perfectamente justificar que quienes estuvieran salpicados, presuntamente salpicados, de la responsabilidad del desastre no estuviesen hoy en los mandos respectivos, no estuvieran hoy al frente de las tropas, no estuviesen hoy dando el espectáculo desmoralizador de pasearse libremente por las calles de las ciudades donde acampa el ejército en lucha.”
A Mallorca la situació no va ser molt diferent, inicialment, tal com afirma Garau[XVII]: “Tot d’una es reprengué el sentiment patriòtic – com en altres ocasions – cap a les víctimes del conflicte i cap als soldats que lluitaven tan enfora de la seva terra”. Arribaren també notícies de soldats illencs que havien caigut al Marroc al mateix temps que les unitats militars de les Illes Balears es veurien involucrades en el reforçament de l’exèrcit a Melilla, l’1 de setembre de 1921 sortiria cap al Marroc una secció de la Bateria d’Artilleria de Muntanya de Mallorca a la que es sumaria una secció del Grup Lleuger d’Artilleria a Maó, l’acomiadament d’aquestes tropes es fa encara en el marc del suport popular a l’exèrcit i de rebuig a l’enemic rifeny[XVIII].
Però no tot eren suports, les pàgines de El Obrero Balear ben aviat es feren ressò del rebuig del Partit Socialista Obrer i la Unió General de Treballadors a la presència espanyola al Marroc, al número de 5 d’agost de 1921 es reproduïa a la portada el comunicat conjunt de les dues organitzacions “Ante el desastre de Marruecos”, a on es començava per qüestionar la censura aplicada pel govern d’Allendesalazar en els moments inicials del Desastre d’Annual i manifestava “su más enèrgica protesta contra la conducta del Gobierno, que incapaz para preveer o impedir catàstrofes como la de Melilla, no sabe desarrollar otra política que la de amordazar a la verdadera opinión del país estableciendo la previa censura”.
Després d’això es reafirmaven en la necessitat d’abandonar la política colonial al Protectorat: “afirman nuevamente y con más convicción si cabe su opinión opuesta a la continuación de la aventura marroquí”, rebutjant explícitament “esa política bélica, donde, además de no ver más finalidad que satisfacer una vanidad imperialista, subyugando a un pueblo que, como el nuestro, tiene derecho a regirse libremente,…” .
Per acabar destacarem que es vaticinava que la guerra al Rif seria llarga i costosa en vides humanes per al poble espanyol, afirmant que aquest “presiente, y los hechos dan la razón, que la continuada insana conducta no tendrá otro resultado que mantener abierta la herida por donde se derroche la vida nacional, consumiendo estérilmente lo más vigoroso de las nuevas generaciones y una gran parte de nuestra economía.”
La censura de la premsa de Palma
A més d’aquest comunicat d’abast estatal a la pàgina 4 del mateix número es feia referència a la censura a nivell balear, sota el títol Lo que se calla la Prensa, signat per Sebastià Ferretjans, denunciant que la censura “ha sido acatada por la Prensa diaria, pero que no obstante esto ha habido diarios, entre ellos los de esta localidad, que ante el Gobernador Civil han insinuado una débil propuesta, y estos mismos periódicos – El Día, La Última Hora – en sus artículos de fondo pedían que el Gobierno no ocultase la verdad de lo sucedido”.
Ara bé, a pesar d’aquestes tímides protestes la premsa diària de Palma no s’havia fet ressò de les primeres protestes contra l’enviament de noves tropes a Melilla, que havien provocat la declaració d’una vaga general a Bilbao de la que havien informat mitjans de la capital com El Sol, La Voz o La Libertad, a diferència de la premsa local: “eso es lo que se calla la prensa de esta capital. Como igualmente se calla las grandes manifestaciones de protesta que ha habido en Madrid”.
El Obrero Balear
Publicació del 12 d’agost de 1921.
Joan March
La premsa de Palma seria objecte de la crítica de El Obrero Balear també al següent número, corresponent al 12 d’agost, en un article a la portada titulat: El Día ante el desastre de Marruecos. En aquest cas l’interès del mitjà socialista era assenyalar que Joan March (Verga) tenia importants interessos al Marroc i que aquests estaven amenaçats tot afirmant que “el desastre militar de Marruecos resulta ser un desastre económico para don Juan March”, ja que segons El Obrero Balear havia perdut el tabac que tenia emmagatzemat a la zona així com un potencial mercat si no es recuperava el territori perdut.
En aquest sentit considerava que El Dia, com a “portavoz del patriotismo marquista” estava impulsant una línia editorial clarament bel·licista que s’explicava per l’interès de March, i acusava al mitjà de que: “en su desenfreno llega más allá de la locura, pues en su afán de revancha para salvar el honor de la patria (el negocio de March en Marruecos) invoca la guerra de exterminio rápido a base de terror, los gases asfixiantes, el incendio de los aduares con líquidos inflamantes…”. Volem fer notar que aquesta acusació seria premonitòria ja que s’arribarien a emprar gasos tòxics per part de l’exèrcit espanyol contra els rifenys en la guerra que començava. L’article finalitzava amb un clar posicionament de El Obrero Balear en la línia del Partit Socialista i la UGT, la retirada del Protectorat: “La prudencia aconseja no ya el avance sino la retirada de nuestras tropas de Marruecos y reconcentrar en España todas las energías nacionales para fomentar su riqueza y su cultura que son las dos esencias fundamentales y únicas del verdadero patriotismo”. Llençant, novament, una acusació de que es seguia la guerra al Marroc només per interessos econòmics: “Marruecos es un mercado nuevo, sí, pero un mercado que se convertirá en una tumba eterna de españoles para satisfacer las ambiciones de unos cuantos capitalistas”.
Indalecio Prieto a El Obrero Balear
Els mesos posteriors El Obrero Balear es convertiria en altaveu de les denúncies de l’actuació del govern espanyol, ara presidit per Antoni Maura, al Marroc, reproduint articles signats per Indalecio Prieto, fonamentalment, com el 26 d’agost, quan es publica el primer sota el títol “Ante el nuevo gobierno. Un problema constitucional” on Prieto ja assenyala la responsabilitat d’Alfons XIII: “el nuevo Gobierno encargado de aconsejar al rey, según su deber, y expuesto a dejarse guiar por el monarca, cual ha venido siendo uso en el presente reinado, es la suma de todos o casi todos los responsables en el orden político, del desastre que como coronación de otros fracasos ha sufrido ahora España; es la concentración de todos los coautores, cómplices y encubridores del tremendo delito de la imprevisión y el despilfarro”.
El 2 de setembre apareixia un nou article de Prieto “La responsabilidad del desastre. Un avance de crítica”, en el qual el diputat socialista afirmava que en aquell moment ja “España tiene hoy idea clara y precisa de la magnitud del desastre sufrido en Marruecos”, assenyalant l’actuació del nou ministre de la Guerra, de la Cierva. Els articles de Prieto i la reproducció d’intervencions seves a les Corts serien constants durant els següents mesos de El Obrero Balear.
El 16 de setembre de 1921 apareixeria un article signat per Miguel de Unamuno, sota el títol “Honorarios” el qual atacaria també a de la Cierva, afirmant que els antics germanòfils que hi havia a Espanya durant la Primera Guerra Mundial ara eren els partidaris de la guerra al Rif i del denominat “desquite”. També en aquest número trobarem una col·laboració de Francisco Largo Caballero, “Error sobre error”, tot i que en el seu cas no es tracta d’un article sobre la situació del Marroc sinó una defensa de la línia política del Partit Socialista i la lluita per avenços socials dins el règim burgés enfront de les crítiques dels més revolucionaris, no obstant finalitza la reflexió criticant la política bel·licista del govern Maura.
Col·laboradors
Al número del 26 d’agost apareixia una col·laboració de Jaime Cañellas[XIX], del Pla de na Tesa, sota el títol “¡Marruecos!” seguia la línia contrària a la guerra que havia adoptat l’esquerra, acusant novament al govern espanyol de continuar amb l’aventura colonial al Marroc per interessos capitalistes: “Nosotros, como expectadores [sic] y como españoles reprobamos las arengas patrióticas, que tienen por finalidad el favorecer, el proteger los intereses de los capitalistas en aquella zona”.
Apunta a un tema que venia de l’anterior crisi al Marroc, el 1909, l’acusació de que els fills dels aristòcrates, de la burgesia, evitarien ser enviats a combatre al Marroc: “Son por desgracia, todos hijos de obreros bien disciplinados y sus padres son empleados como rehenes al menor gesto de reclamar justicia”. Reclamava: “los ciudadanos conscientes pedimos a viva voz que se haga justicia igual para todos, más bien que vayan los hijos de los ricos que nosotros los pobres no tenemos nada ni nuestras familias ni nuestros padres no explotan minas, ni tienen fábricas de tabaco”. Aquesta darrera afirmació clarament en referència a March. La darrera demanda que apareix a l’article és clara: “Construid veinte mil escuelas que hacen falta en España”.
El 16 de setembre de 1921 apareixia un article signat amb pseudònim: Teniente San Carlos, que publicaria bastant durant els mesos següents, aquest es titulava “Para nuestros militares no hay responsabilidades de guerra”, i en ell es feia ressò justament de la demanda d’assumpció de responsabilitats, en un moment en què l’Expedient Picasso tot just es finalitzava, ja que no seria presentat al govern i les Corts fins gener del 1922, segons aquest col·laborador “la opinión del país y la prensa toda piden sean depuradas las debidas responsabilidades y castigados severamente los culpables”. Relacionava la manca de responsabilitats en el Desastre d’Annual amb el que va succeir després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, quan els militars implicats en les derrotes d’aquell any no van ser jutjats sinó fins i tot homenatjats.
El Teniente San Carlos publica noms, relacionant-los com a responsables de les operacions militars d’aquell moment: Navarro, Sanjurjo, Cavalcanti i Berenguer, contra els quals demana una severitat extrema afirmant que a altres països “caudillos así habían sido y pasados por las armas o, cuando menos,… habrían sido relevados y sustituidos por otros”. En canvi, “en España, que tanta vergüenza patriótica quiere simular, se continúa confiando el mando a los fracasados para que con sus impericias, cobardías o lo que fuere nos lleven a nuevos desastres”. La veritat és que el tal Teniente San Carlos sembla clarivident quan interpreta que a l’exèrcit espanyol ningú assumirà responsabilitats: “Los hechos de armas en España están revestidas de una impunidad tal que parecen algo divino e inviolable, pues no pueden siquiera discutirse y mucho menos exigirse responsabilidad a sus autores”.
Com a curiositat destacarem que en aquest mateix número de 26 d’agost es reprodueix una antiga carta del general Joan Prim, heroi de la Guerra d’Àfrica de 1859, que es posicionà per la pau i contra la guerra al Marroc, seixanta anys abans dels fets de 1921.
El Teniente San Carlos seguiria publicant, centrant-se en els següents números en la crítica a l’actuació del general Weyler a Cuba, sempre amb una línia crítica amb l’exèrcit espanyol.
La guerra del Rif a debat a l’Ajuntament de Palma
Llorenç Bisbal era, en aquesta època, regidor socialista a l’Ajuntament de Palma, i va ser al Ple d’aquest a on va dur a debat una moció sobre la qual informa El Obrero Balear de dia 11 de novembre de 1921, a on es demanaven cinc qüestions principals:
1. Protestar davant el govern espanyol “por la prolongación de la guerra de África” .
2. Demanaven la repatriació de l’exèrcit.
3. La depuració de responsabilitats “del desastre de julio” i càstig per als culpables.
4. Que els fons prevists per a la guerra “se dediquen al fomento de la instrucción pública y la riqueza nacional”.
5. Finalment, “que se gestione el inmediato rescate de los prisioneros”.
En nom de la minoria lliberal va intervenir el regidor Joaquim Pasqual Pujol que si bé es va mostrar d’acord amb la proposta no hi va estar amb la petició de finalitzar la guerra.
En nom dels conservadors, el batle Francesc Barceló Caimari va demanar que es prohibís el debat de la proposta de la minoria socialista, i com a argument va afirmar que “ España debe vengar las salvajadas cometidas”. Bernat Barceló Rosselló, regidor conservador, també sembla que va intervenir, i segons El Obrero Balear justificava la guerra al Marroc en nom de la venjança.
A les actes de l’Ajuntament de Palma que hem consultat[XX] aquesta proposta va signada pels dos regidors socialistes i pel republicà Francesc Villalonga, en elles es reflecteix que es va iniciar el debat amb la petició de Bisbal que es suspengués la deliberació sobre la proposta vuit dies, petició que és rebutjada per una majoria de tretze regidors enfront de onze, Bisbal, segons l’acta va defensar la iniciativa afirmant, entre altres arguments, que “el deseo de la mayor parte de españoles es que cese esta guerra que tantos sacrificios de dinero y hombres cuesta a la Nación”.
El debat es va produir principalment amb Barceló Rosselló, que va defensar l’actuació del govern de l’estat en relació al rescat dels presoners que, com hem vist, era una de les qüestions que més preocupaven. Aquesta proposta va ser finalment rebutjada, com hem dit, per vint vots en contra i quatre a favor, aquests foren els dos regidors socialistes, Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, així com el regidor republicà Francesc Villalonga Fàbregues i el regidor Antoni Coll Manresa.
Imatge de Llorenç Bisbal, polític socialista. Fotografia: Fundació Pablo Iglesias.
Espanyols morts en el Desastre d’Annual. Fotografia: Wikipedia Commons
Soldats espanyols a la guerra del Marroc. Fotografia: Wikipedia Commons
Conclusions
El Desastre d’Annual constitueix un episodi militar catastròfic que per la seva gravetat va convertir-se en el desencadenant d’una gravíssima crisi política a Espanya. La destrucció de l’exèrcit que liderava el general Fernández Silvestre va evidenciar els principals mals del sistema de la Restauració, de la monarquia d’Alfons XIII, hem vist també com des de l’esquerra s’assenyala ja des del principi al propi Rei com a instigador de la política colonial espanyola a Àfrica, de la sospita dels seus interessos econòmics personals a la zona del Rif, a més dels de significats personatges de l’elit que dirigia el país.
L’opinió pública va entendre que tota la política colonial, i per tant el desplegament militar, anaven supeditats a aquests interessos. A això cal sumar l’erràtica direcció estratègica de l’exèrcit a Àfrica, la corrupció imperant (hi ha testimonis que parlen de què el deficient equipament dels soldats espanyols es devia al fet que es traficava amb armes i municions que es venien a les cabiles que posteriorment es van rebel·lar), la manca de preparació dels soldats i el propi sistema de recluta el qual permetia que aquells que tenguessin doblers evitessin les destinacions més perilloses.
L’expedient que va redactar el general Picasso implicava el processament de 39 militars per negligència, inclòs el general Berenguer. La presentació d’aquest expedient al Consell Superior de Guerra i Marina va fer que a les Corts es demanessin responsabilitats polítiques i, a la vegada, va provocar un intens debat a l’opinió pública. Segons Reverte[XXI]: “Los debates parlamentarios, seguidos muy de cerca por la opinión pública, levantan ampollas: no solo se pone en tela de juicio la gestión de los sucesivos gobiernos y al Ejército, sino incluso al mismo rey Alfonso XIII”. Els militars rebutgen que el poder civil vulgui qüestionar la seva actuació.
A això cal sumar que gràcies a aquesta política colonial i a la guerra apareixerà un exèrcit “africanista”, en el qual aconseguiran els seus ascensos i posició militars com Franco, Goded, Mola o Sanjurjo, protagonistes del cop militar que acabarà amb la II República el 1936. Però abans de la República caldrà analitzar un altre fet: després d’Annual cau el govern Allendesalazar, cau el govern Maura, caurà el govern Sánchez Guerra i es nomenarà un govern lliberal presidit per García Prieto que durarà pocs mesos, ja que Miguel Primo de Rivera es pronunciarà a Barcelona i aconseguirà el suport del Rei Alfons XIII per assumir el comandament de l’estat, extingint així el règim parlamentari de la Restauració i iniciant un camí sense retorn que acabarà, finalment, amb la pròpia monarquia.
Reverte[XXII] afirma que “el golpe militar de Primo de Rivera fue una consecuencia directa del desastre de Annual”, així ho consideram també. La monarquia d’Alfons XIII arriba a 1931 amb el descrèdit de la implicació que se li suposa al Desastre d’Annual, amb la responsabilitat d’haver liquidat el règim parlamentari de 1876 i haver-lo substituït per una dictadura, amb la imatge d’haver estat qui ha propiciat una guerra que se n’ha enduit a tota una generació de joves espanyols a patir i fins i tot a morir a l’agresta regió del Rif, a la convicció que és el cim d’un sistema basat en la corrupció i en l’enriquiment d’unes elits allunyades del poble, amb aquests condicionants no resulta estrany que la República arribàs amb il·lusió i que en els darrers moments Alfons XIII no trobàs suport ni en el propi exèrcit.
A Mallorca, com hem pogut veure, conservadors i lliberals el 1921 encara mantenen el suport a la política governamental de continuar amb la presència al Rif i seguir amb la guerra, l’oposició vendrà de socialistes i republicans, els mateixos que deu anys després aconseguiran la majoria a l’Ajuntament de Palma (a la repetició electoral de 31 de maig de 1931), un Ajuntament que el 1921 va rebutjar la proposició contra la guerra del Marroc presentada per Llorenç Bisbal, precisament qui serà el primer batle de la República a la ciutat de Palma. Entendre el Desastre d’Annual i el terratrèmol polític que va provocar explica, encara cent anys després, bona part de la història d’Espanya del segle XX.
Desastre d’Annual. Fotografia: Desperta Ferro Ediciones, National Geographic
Consulta la bibliografia
[I] GARAU FEBRER, Tomàs: “La Guerra del Marroc i les Balears (1859-1927)”. Palma, 2019. Lleonard Muntaner Editor. Pàgina 9.
[II] Hi fa referència GARAU FEBRER obra citada, pàgines 31-32.
[III] Amb aquest nom es coneix la crisi política i social que es va produir a Espanya entre el juliol i agost de 1909, amb nombroses revoltes populars, tenint com epicentre la ciutat de Barcelona, i que s’iniciaren per la mobilització de reservistes que havien de ser incorporats a l’exèrcit espanyol desplegat al Marroc, després dels fets que hem esmentat. El govern presidit pel conservador Antoni Maura va impulsar una fortíssima repressió, dictant-se penes de mort que tengueren una important resposta contra Espanya a l’estranger, essent el més significatiu l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot plegat dugué a Alfons XIII a prescindir de Maura al capdavant del govern espanyol.
[IV] GARAU FEBRER ho explica:” Aquesta mobilització fou molt mal acollida per les classes populars, ja que a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, quantitat que no estava a l’abast dels més pobres.” Obra citada. Pàgina 35.
[V] Figura recordada pel film “The Wind and the Lion” (1975) de John Milius, on El Raisuli és caracteritzat per Sean Connery, rodada a Espanya fa una interpretació bastant lliure dels fets que van ocórrer a l’época i zona que tractam en aquest article.
[VI] Val a dir que moltes de les posicions militars que s’establien en l’ocupació del Rif eren els denominats “blocaos”, petites fortificacions de fusta i sacs terrers, rodejats per filferro espinós, creades per ser avançades d’operacions militars, es solien comunicar pel telègraf de llum o heliògraf, i estaven protegits per unes poques desenes de soldats, incomunicats, amb deficient subministrament i contínuament assetjats pels rebels.
[VII] Amb aquest nom es coneixen les tribus o agrupaments de clans de la zona del Rif. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (consultat en línitia):” Tribu amaziga del Marroc, d’Algèria o de Tunísia.”
[VIII] REVERTE, Jorge M. “El vuelo de los buitres. El desastre de Annual y la guerra del Rif”. Madrid, 2021. Ed. Galaxia Gutenberg. Pàgina 60.
[IX] És interessant explicar breument qui eren alguns dels personatges que apareixen en aquesta relació: Miguel Villanueva y Gómez, advocat i polític lliberal, diverses vegades ministre durant la Regència de Maria Cristina i durant el regnat d’Alfons XIII. Álvaro de Figueroa, comte de Romanones, tres vegades president del Consell de Ministres, i membre del govern ocupant diversos ministeris, com el d’Estat, era considerat un dels homes més rics del país, així com un dels polítics més influents del regnat d’Alfons XIII. Manuel González Hontoria, també membre del Partit Llliberal, el 1920 es passà al maurisme, fou ministre d’estat i participà a la Conferència d’Algesires, era “gentilhombre de cámara” del Rei.
Manuel Portela Valladares, membre del Partit Lliberal, seria ministre el 1923 i amb Alejandro Lerroux ja amb la República de la que arribaria a ser president del govern per encàrrec del President Niceto Alcalá-Zamora, entre desembre de 1935 i febrer de 1936, quan cediria la presidència del Consell de Ministres a Azaña. Alfonso Gómez Jordana, enginyer, fill de l’Alt Comissari, el general Francisco Gómez Jordana, mort el 1918, i germà de qui també seria Alt Comissari espanyol al Marroc, president de la Junta Técnica del Estado, embrió del primer govern dels militars colpistes de 1936. Tomás de Zubiría e Ybarra, comte de Zubiría, empresari basc, dels sectors de la siderúrgia i naval, president dels Altos Hornos de Vizcaya, va ser diputat i senador, així com impulsor de la Liga de Acción Monárquica a les províncies basques. Juan Antonio Güell i López, empresari català, comte de Güell i marquès de Comillas, entre altres títols, president de la compañía Trasatlántica i del Banco Hispano Colonial, entre altres, considerat de l’entorn d’Alfons XIII, era proper a la Lliga Regionalista i arribaria a ser alcalde de Barcelona el 1930. Després de la Guerra Civil residí a Mallorca, on moriria.
[X] Moltes d’aquestes tropes, unitats senceres, d’origen marroquí abandonarien la posició espanyola a Abarràn per unir-se als atacants, això tornaria a succeir a pràcticament totes les posicions durant la desfeta posterior a la caiguda d’Annual.
[XI] A l’agrupament militar irregular format per membres d’una cabila se la denominava “harka”.
[XII] Els cadàvers de Monte Arruit quedarien abandonats al sol durant tres mesos, fins que tropes españoles arribassin novament a aquell indret l’octubre de 1921.
[XIII] Aquest senyalava clarament als comandaments de l’exèrcit espanyol, dels que deia que havien actuat: “con inconsciencia, con incapacidad, con aturdimiento o temeridad ha provocado el derrumbamiento de la artificiosa construcción del territorio”.
[XIV] REVERTE, obra citada, página 317.
[XV] REVERTE, obra citada, página 321.
[XVI] Manuel Allendesalazar, del Partit Conservador, havia estat president del Consell de Ministres entre març de 1921, després de l’assassinat de Dato, i el 14 d’agost del mateix any, quan caigué amb el seu govern després del Desastre d’Annual. El substituí el mallorquí, també conservador, Antoni Maura i Montaner, cridat per Alfons XIII per liderar un govern de “concentració”, el darrer que presidiria, i en el qual va comptar amb figures com Cambó, de la Lliga Regionalista, com a ministre d’hisenda; aquest gabinet va caure el 8 de març de 1922.
[XVII] GARAU FEBRER, obra citada, págines 61-62.
[XVIII] GARAU FEBRER, obra citada, página 62.
[XIX] Segurament Jaume Cañellas Quetglas (Marratxí 1897-Palma 1957), ingressà al PCE el 1921 i va ser un dirigent d’aquest partit, el qual intentaria reconstruir el 1942 convertint-se en el màxim responsable. Informació de VV.AA. “Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans”, Barcelona 2000. Ed. Universitat de Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[XX] En línia a través de http://cultura.palma.cat/portal/PALMA/cultura (acta del Ple de 7 de novembre de 1921).
[XXI] REVERTE, obra citada, página 361.
[XXII] REVERTE, obra citada, página 365.
L’Històric: l’arxiu del PSIB-PSOE
L’històric és l’arxiu del PSIB-PSOE. Un espai de la nostra organització que té com objectiu salvaguardar les històries de totes i tots els que han format part d’aquests 141 anys. Al 2016, s’inicià el procés d’ordenació i neteja del fons documental del PSIB-PSOE, que fins aleshores no existia com a conjunt reconegut per la nostra organització.